Els goigs com a document històric i literari

En el seu origen, segles XV i XVI, els goigs van ser hereus de la poesia trobadoresca però van anar perdent la puresa lírica per adoptar l’essència i encant popular. A partir del segle XVIII, el valor poètic se situa al mateix nivell de les composicions populars impreses en fulls solts i volants coneguts com a romanços; fins i tot, en els llocs on encara no estava establerta la impremta (a Vic no ho va ser fins aquest segle esmentat) els goigs eren impresos fora de la comarca i, fins i tot, hi ha goigs que combinen elements impresos amb elements manuscrits. En aquest moment de decadència de la literatura catalana són dels pocs documents impresos en la nostra llengua. A finals del segle XIX i especialment durant el segle XX, els goigs esdevenen, també, material, de bibliòfil i de col·leccionista.

Són obres de literatura popular però també se’n troben amb lletra d’autors reconeguts literàriament. Alguns d’aquests són Pere Serafí, Vicenç Garcia –conegut com el rector de Vallfogona-, mossèn Jacint Verdaguer, Joan Maragall , Guerau de LIost i Josep Carner, entre d’altres. Tots ells van fer interessants aportacions al món dels goigs, alguns dels quals encara es canten avui dia.

Els goigs són una composició poètica, amb la pretensió de ser cantada, amb influència dels antics himnes religiosos llatins dedicats a la Mare de Déu.

L’estructura clàssica, que no la única, consta de set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la ‘resposta’ o ‘retronxa’); cal afegir-hi una primera (entrada) i una última estrofa (tornada) de quatre versos, dos dels quals són la ‘resposta’.