Sant Pere Pescador

Els pescadors de canya manlleuencs del darrer terç del segle XIX, segurament des de molt temps abans, tenien l’hàbit d’anar a pescar a les Gorgues prop del lloc conegut com la font tosca. Just allà on s’unien les rieres de Sant Martí i de l’Esquirol, feien parada. Seguint un camí rural, entre les actual carreteres de Roda de Ter i Olot, feien camí fins trobar, prop del Salt del Cabrit, el lloc desitjat. El 19 de novembre de 1876 un grup de manlleuencs van aixecar-hi un pedró dedicat al seu patró predilecte i, més endavant, a final de segle, van aixecar-hi tota un ermita.

Constituïts en societat, juntament amb aficionats ocellaires, solien fer una processó pels carrers de Manlleu la vigília de la festivitat de Sant Pere (28 de juny). No faltava el pas per l’Horta de Font on, encara ara, hi ha l’antiga capelleta dedicada al sant. La festivitat de sant Pere oferia una dificultat als pescadors de canya: sinó volien perdre’s la missa al seu patró, havien d’estalviar-se la seva afició més destacada. La solució va ser prodigiosa: unir les dues necessitats en un mateix lloc. Aleshores van decidir erigir una ermita a sant Pere just al lloc on solien estar presents fent la seva activitat de pesca. L’edifici es va construir en l’anomenat Serrat de la Creu (dins la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues) que, aleshores, era propietat dels manlleuencs Pere Mas i Josep Sellés.

El 26 de setembre de 1897, el bisbe Josep Morgades va concedir llicència per poder celebrar missa a l’ermita. Un any després, el 25 de setembre de 1898, se celebrava un altre esdeveniment remarcable. La crònica periodística de l’època indica que el matí d’aquell dia “es notava un desacostumat trànsit de carruatges a la carretera d’Olot i molt afluència de gent pels diferents camins que condueixen a la[font] tosca”. El canonge de Vic, Josep Pujol, beneïa la campana que havia de situar-se al senzill campanar d’espadanya. Seguidament, mossèn Pere Comas va oficiar una missa solemne. Posteriorment es va celebrar un multitudinari dinar, afectat per un sobtat temporal. A la tarda, dos dels sobrevinents del grup que havia aixecat el pedró dedicat a sant Pere el 1876, Bartomeu Roca i Josep Sellés van fer la lectura d’una memòria de la benedicció d’aquell primer monument. Finalment, ja en plena tarda, es va resar el Sant Rosari i es van cantar els goigs dedicats a sant Pere.

D’aquests goigs, precisament, només se’n tenia constància d’una carta manuscrita pel gran poeta Jacint Verdaguer, on s’adreçava a l’autor del text, el poeta manlleuenc Joan Baptista Güell. Aquest darrer, havia demanat opinió a mossèn Cinto i rebia resposta positiva i elogiosa: “Jesús, Joseph y Maria siau nostra companyia. Molt Sr. meu: Ab molt gust he llegit los Goigs de Sant Pere que V. ‘ns envia. Los trobo sencills y substanciosos com han de ser y mirant mes à la gloria del Sant y al bé de sos devots, que a la vanitat retòrica. Que’l gloriós Sant Pere beneesca á V. Desde sa capella à aqueix Centre Aucellista y Pescador y à aquest inutil sacerdot S. de V. Jacinto Verdaguer, Pvre. 20 de novembre de 1896”.

Goigs en honor de Sant Pere Pescador pera cantarse en la Capella que, honor del Sant, han aixecat los pescadors de Manlleu en la parroquia de Sant Bartomeu Sasgorgas. Vich: Tipografia Católica de Sant Joseph [s.d.]