Els goigs de Manlleu

Presentació

2012-06-14T17:09:00.000+02:00

La BIBLIOTECA MUNICIPAL DE MANLLEU us presenta un bloc dedicat als GOIGS DE MANLLEU, a aquells que tracten d’alguna advocació venerada, en algun moment de la història de la població, i d’aquells que han estat fets o han tingut la participació de manlleuencs.
El contingut que podreu veure en aquest mitjà és el material que va formar part de l’exposició PUIX MANLLEU US CORRESPON... Mostra de goigs, cobles i ‘llantos’ manlleuencs que va produïr i organitzar la mateixa Biblioteca i que es va poder visitar entre el 16 i 31 de gener de 2010.
Esteu convidats a revisitar-la mitjançant aquest bloc. Feu-ho amb els enllaços a les diferents seccions de l'índex de la dreta.

Sant Julià de Vilamirosa

2011-03-12T11:31:00.004+01:00

L’església de Sant Julià de Vilamirosa està situada al sud del terme municipal de Manlleu amb la particularitat que pertany a la parròquia de Sant Esteve de Granollers (municipi de Gurb) de la qual és sufragània.
Les primeres referències documentals a un lloc anomenat Vilamirosa provenen del segle X; l’església de Sant Julià, però, no apareix citada fins al 1040. Va conservar la condició parroquial fins a la despoblació ocorreguda per la Pesta Negra de mitjan segle XIV; aleshores es va adscriure com a sufragània a la veïna parròquia de Sant Esteve de Granollers. El 1878, fins i tot, va perdre aquesta condició per esdevenir una simple capella rural
L’any 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’església de Sant Julià va ser profanada; des d’aleshores va restar pràcticament abandonada fins que el 1982, el Servei de conservació de monuments del a Diputació de Barcelona la va restaurar. En els anys posteriors es va recuperar l’edifici per fer-hi activitats de tipus culturals, com el Memorial Joan Carrers els mesos de desembre, alguna missa i, especialment, la celebració tradicional de la festa del Roser.La devoció dels veïns de Vilamirosa, que fins al 1844 havia format un terme municipal independent, per la Immaculada Concepció és antiga. El 1620 es va fundar la Confraria de la immaculada Concepció i consta que hi tenia dedicat un altar.

Goigs de N. Senyora de la Concepció que se cantan en la iglesia de Sant Juliá de Vilamirosa. Vic: Imp. y lib. de Soler germans, 1856.

Goigs de mà manlleuenca

2010-01-26T16:16:00.000+01:00

Els goigs formen part de la col•lecció local de la Biblioteca Municipal de Manlleu per una doble adscripció: pel fet que contenen referències a la població (advocacions venerades abans i ara) i pel fet que alguns manlleuencs n’han estat autors en les seves diverses parts.
Sense poder afirmar que siguin tots els manlleuencs que, d’alguna manera, han participat en la confecció de goigs podeu veure una ressenya dels principals.

Exposició "Puix Manlleu us correspon..."

2010-01-26T13:05:00.011+01:00

El dissabte 16 de gener de 2010, la Biblioteca Municipal de Manlleu va inaugurar l’exposició ‘Puix Manlleu us correspon…: mostra de goigs, cobles i ‘llantos’ manlleuencs’ amb la conferència inaugural Els goigs: uns documents únics que va anar a càrrec de Nora Vela, professora de Bibliografia de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB. Nora Vela, després de ser presentada per la directora de la Biblioteca, Núria Silvestre, va fer una magistral exposició de la importància dels goigs com a documents amb més de vuit segles d’existència però amb una vital actualitat. Després de fer un repàs per les diverses etapes històriques, dels orígens –dels quals va citar referències documentals- fins a l’actualitat, passant pel moment decisiu marcat per l’inici de la impressió dels goigs amb el format conegut, va detallar els diversos elements que caracteritzen aquests fulls. Els poetes, els il·lustradors i, fins i tot, els historiadors –que aporten la notícia històrica al revers de molts goigs moderns- van ser objecte de l’acurat repàs que Nora Vela va fer dels goigs. Seguidament,i després d’una visita virtual a l’exposició, la trentena de persones, que formaven part dels assistents, van poder veure l’exposició.La mostra estava estructura en dos grans àmbits. El primer, en vuit plafons, contenia la contextualització dels goigs com a document, i un estudi dels diversos goigs relacionats amb Manlleu: els que tenien a veure amb advocacions venerades al temple de Santa Maria, els de la Mare de Déu de Gràcia –antiga patrona de la població-, els de la desapareguda Setmana Santa manlleuenca, les advocacions venerades al nucli urbà i per diferents col·lectius així com a les ermites del terme i els goigs d’advocacions generals cantats a Manlleu. L’apartat final es dedicava als anomenats ‘goigs de mà manlleuenca, formats per aquells que tenien, ja fos en el text, la il·lustració, la música o la impressió, una autoria local. Els segons àmbit, estretament relacionat amb l’anterior, estava format per una quinzena d’edicions originals de goigs que tenien a veure amb el municipi. L’exemplar més antic era de finals del segle XVIII –que relaciona l’ermita de la Mare de Déu de Palau amb l’antiga parròquia de Sant Julià de Vilamirosa-, tres més del segle XIX i, la resta, de diferents moments del segle XX. Aquesta selecció de goigs havia estat aportada pel fons de la mateixa Biblioteca Municipal de Manlleu, del fons de la Biblioteca Joan Triadú de Vic, de diversos arxius i des de col·leccions particulars. Així, l’estudi ca comptar amb les reproduccions de bona quantitats de goigs que van servir per completar la història local d’aquests documents. En la producció es va comptar, també, amb la col·laboració del Grup Fotogràfic Manlleu.Aquesta exposició es va poder visitar fins al 31 de gener, a la sala d’exposicions del Centre Cultural de Caixa Manlleu.

Mare de Déu del Vestíbul de la Residència Aura

2010-01-25T18:14:00.002+01:00

Francesc d’A. Pujol va escriure aquests goigs a la imatge mariana que està a l’entrada de la Residència Aura de Manlleu que es van estrenar el primer diumenge d’Advent de 1996. La música es prenia, tot adaptant-la, de la composició de mossèn Ferran Gorchs va escriure per als goigs de la Mare de Déu de la Font estrenats el 1929.

Goigs a llaor de la Mare de Déu del Vestíbul de la Residència Aura (lletra de Francesc d’A. Pujol)

Impremtes

2010-01-23T13:02:00.008+01:00

La mateixa definició dels goigs indica que, almenys des del segle XVI solen ser impresos en fulls solts, amb tots els seus components gràfics i el seu text. La xilografia i la tipografia van deixar pas a tècniques més modernes com la calcografia i litografia. Darrerament, les noves eines de la tècnica informàtica han revolucionat les possibilitats en el dissenyar i impressió de goigs

Els primers goigs impresos dedicats a advocacions manlleuenques provenen d’impremtes de fora, ja siguin de Vic o de Barcelona. Cal tenir en compte que la primera impremta que funciona a la ciutat vigatana, la primera de la comarca, no ho fa fins a mitjan segle XVIII; es tracta de la de Pere Morera que, posteriorment, serà regentada per la seva vídua i administrada pel seu gendre Joan Dorca. Més endavant, durant el segle XIX, les impremtes Valls i Anglada produeixen la majoria de goigs de la comarca.

No es troben goigs impresos a Manlleu fins ben entrat el segle XX. La Tipografia Manlleuenca, regentada per Antoni Contijoch, edita els que corresponen al període anterior a la Guerra civil. Posteriorment, a les dècades de 1940 i 1950, l’empresa hereva de l’anterior, Gràfiques Manlleu, imprimeix els goigs que apareixen en aquesta època, ja siguin una reedició d’anteriors goigs o de nous. En els darrers anys, s’han sumat a l’edició de goigs noves empreses que s’han dedicat a aquesta vessant editorial. Així, Gràfiques Lumen-Ausiró i Copygraf han editat algunes de les darreres tirades.

Autors d'il·lustracions

2010-01-23T12:16:00.005+01:00

Jaume Guàrdia i Esturí (1875 – 1935)
Enquadrat en el corrent artític anomenat Noucentisme va il·lustrar diversos volums d’escriptors i escriptores de Manlleu. També va deixar la seva empremta en el gravat d’uns goigs dedicats a la imatge de sant Jaume venerada a Vilamontà.

Toni Donada i Madiroles (1963)
El dibuixant Toni Donada va participar an les il•lustracions dels Goigs a llaor de Maria Assumpta patrona de la parròquia de Santa Maria de Manlleu editats el 1995 amb motiu del cinquantenari de la reconstrucciço del temple de Santa Maria.

Autors de text i d’il·lustracions

2010-01-23T12:13:00.017+01:00

Francesc Pujol i Escalé (1916 – 1999)
Escriptor i artista polivalent. Va ser coautor de Lletres Amicals i autor de poemes. Ha estat també director i col·laborador de moltes publicacions de Manlleu i de la comarca. En l'àmbit teatral, va fer de director, de director artístic, d'autor d'originals, d'adaptacions i de guions i també d'actor. Va dibuixar auques, emblemes, monuments i per a revistes i butlletins. Va pintar quadres de temàtica diversa i va dissenyar cartells, targetes o logotips publicitaris.
És el manlleuenc autor de goigs –de tota tipologia- per excel·lència, especialment de la part gràfica –amb els seus singulars dibuixos- i de text. La gran quantitat de goigs, i el fet que es troben repartits arreu de la geografia catalana i andorrana fa difícil un inventari acurat de la seva producció.

Goigs amb contingut religiós

Goigs amb contingut profà

Xavier Valls i Mas (1921)
Va escriure i dibuixar uns goigs dedicats al seu amic Jaume Gil i Mayoles on traspua l’afició compartida a l’excursionisme.

Autors de música

2010-01-23T11:48:00.010+01:00

Mn. Josep Aulet i Fiol (1881 – 1956)
Beneficiat organista de la parròquia de Santa Maria de Manlleu durant molts anys va esdevenir un dinamitzador de la temàtica musical de la població fent de compositor, intèrpret, mestre de capella i professor. D’entre la seva producció com a compositor en destaquen alguns encàrrecs que rebia d’altres parròquies, especialment goigs dels quals es conserven, a la mateixa Biblioteca Municipal de manlleu, algunes partitures. Un llistat d’aquesta labor compositora consta dels següents goigs:
· De l’Assumpció de Maria Santíssima, 1941
· De santa Filomena, verge i màrtir
· Del patriarca sant Josep
· En honor de la Verge de Fàtima. Harmonització
· A sant Rafael. Segòvia, 1937
· A sant Pere de Savassona, 1945
· A sant Nicolau, Segòvia. 1937
· Del gloriós sant Isidre Llaurador. 1946
· Del gloriós sant Esteve de Vila-setrú. 1940
· Del gloriós sant Esteve, patró dela Colònia Soldevila
· A sant Roc. Sobre una melodia popular del Collsacabra. 1948
· A la llaor de sant Valentí. Navarcles, 1945
· Al gloriós sant Andreu. Pruit, 1949

Mn. Ferran Gorchs i Rabat (1903 - 1943)
Organista de Santa Maria de Jesús de Gràcia, va compondre diverses peces musicals entre les quals destaca la melodia dels goigs dedicats a la Mare de Déu de la Font, estrenats el 1929, que porten lletra de mossèn Joan Puntí i Collell.
Jaume Andreu i Rovira (1909 – 2003)
Músic. Va desenvolupar la tasca d’ organista de la parròquia de Santa Maria i de Nostra Senyora de Gràcia. Igualment, va ser component de diversos grups musicals i director de diferents cors.
La seva dedicació com a compositor es va dirigir, especialment, a escriure música de goigs. De Jaume Andreu és la música, partitura que no s’ha pogut localitzar, dels goigs de Sant Domènec del carrer del mateix nom i escrits per mossèn Joan Puntí i Collell; així mateix d’Andreu és la melodia dels goigs de Nostra Senyora de Gràcia, escrits per Domènec Torrent per dedicar-los a l’antiga patrona de Manlleu i arranjats per Francesc d’A. Pujol per adreçar-los a l’advocació de l’església del barri de Gràcia.

Rafael Ramírez i Iborra (1949)
És titulat superior de trombó i de composició i és també Enginyer tècnic en organització empresarial. El 1982 va compondre la música per als Goigs a llaor de la Mare de Déu dels Àngels que es venera al carrer del Pont de la Vila de Manlleu que, amb lletra de Francesc d’A. Pujol, es canten en aquest carrer durant la festa del 2 d’agost.

Jordi Domènech i Subiranas (1967)
De la seva labor compositora en destaca la música dels goigs dedicats a Maria Assumpta, patrona de l’església parroquial de Santa Maria de Manlleu, fets, el 1995, amb motiu del cinquantenari de la reconstrucció del temple.

Autors de text

2010-01-20T17:12:00.020+01:00

Ramon Andreu i Berenguer (1822 – 1850)
De la seva producció literària només n’han quedat els primers goigs dedicats a la Mare de Déu de la Font, editats el 1850; també es conserven els goigs dels sants màrtirs Víctor, Pacífic, Justa i Clara venerats a l’església de Santa Maria de Manlleu i del quals se’n van fer diverses edicions el primer terç del segle XX.
Josep Casas i Reig (1836 - ?)
El 1886 va escriure el text dels goigs dedicats a Sant Jaume de Vilamontà.

Domènec Torrent i Garriga (1844 – 1921)
A més de ser el primer escriptor manlleuenc en donar referències als goigs editats a la població en el segle XIX, ell mateix va ser autor de la lletra dels goigs dedicats a la imatge gòtica de Nostra Senyora de Gràcia que, fins a la Guerra civil, es va venerar a l’església de Santa Maria de Manlleu.

Ramon Madiroles i Codina (1856 – 1927)
Propietari rural agricultor, escriptor i artista aficionat va ser l’impulsor i principal patrocinador del Santuari de Puig-Agut de Manlleu. A partir del periòdic El Far de Puig-agut va transmetre aquest projecte i devoció en forma d’articles i altres escrits entre els quals destaca l’edició, datada de 1886 i reimpresa l’any següent, que es titula ‘Coblas descriptivas del primer temple expiatori en Espanya dedicat al sagrat Cor de Jesús en lo cim de Puig-agut, terme y Parroquia de Manlleu, Torelló y Sant Martí Sescorts. Bisbat de Vich” amb acompanyament musical del mestre C. Candi i els ‘Goigs en lloança del Sagrat Cor de Jesús que’s venera en lo altar Major de Puig-agut’.

Joan Castells i Casas (1902 – 2000)
Autor de diverses lletres de goigs, especialment dedicats a advocacions de la vall del Ges pel fet que va residir durant gran part de la seva vida a Torelló. Un inventari superficial presenta alguns exemples de la seva producció:
· Goigs a llaor del naixement de l’infant Jesús que es poden canta en la Missa del Gall.
· Goigs a lloança de Santa Clara d’Assís.
· Goigs a llaor de San Antoni de Pàdua.
· Goigs a Sant Antoni Maria Claret, patró dels filadors.
· Goigs a llaor de Santa Maria de Montserrat que es venera a la parròquia de Montserrat de Torelló (Osona)
· Goigs al Gloriós Màrtir de Sant Feliu, africà, patró de la parròquia de Torelló
· Goigs a Sant Isidre Llaurador, patró de la “Hermandad sindical de labradores y ganaderos” que es venera en l’Església de St.- Feliu de Torelló (Bisbat de Vich)

Mn. Joan Puntí i Collell (1886 – 1962)
Juntament amb la seva activitat de sacerdot, va fer classes de català al Col·legi del Carme de Manlleu i va fer d'organista a l'Església de Santa Maria. Va combinar els seus coneixement de música amb de l’escriptura i literatura. Precisament, la vàlua de la seva producció literària li va permetre guanyar, el 1918, la Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona.
Entre la seva participació en la confecció de goigs cal destacar la lletra dels dedicats a la Mare de Déu de la Font, estrenats el 1929 (vegeu goigs ‘), i els dedicats a la capelleta de sant Domènec, en el mateix carrer que en porta el nom, estrenats el 1956.

Bibliografia

2010-01-20T17:03:00.006+01:00

BIBILIOGRAFIA ESSENCIAL SOBRE GOIGS

Amades, Joan; Joan Colomines. Els goigs. Barcelona: Orbis, 1948. 2 v.

Baldelló, Francesc de P. Cançoner popular religiós de Catalunya: recull de cent melodies de goigs. Barcelona: Boileau-Bernasconi, 1932.

Batlle, Àngel. Els nostres goigs: aplec de dues-centes reproduccions en facsímil de goigs dels segles XVII, XVIII i XIX. Barcelona: A. Batlle, 1952.

Batlle, Joan Bta. Los goigs a Catalunya...en lo segle XVII. Barcelona: L’Arxiu, 1924. 128

Batlle, Joan Bta. Los goigs a Catalunya...en lo segle XVIII. Barcelona: Tipografia Catòlica, 1925.

Bisbal, Antònia; Teresa Miret; Conxa Moncunill. Els goigs a la comarca de l’Anoia. Barcelona: Fundació Vives Casajuana, 2001.

Blasco, Ricard. Aproximació a l’estudi dels goigs valencians. València: Editorial Gorg, 1974.

Salleras. Francesc. Catàleg de la col·lecció de goigs ‘La Sibil·la’. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Eugeni, 1996

Cardona, Osvald. Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Barcino, 1986.

Courcelles, Dominique de. La paraula de l’àngel, una aproximació plural als goigs. Barcelona: Fragmenta ed., 2008.

Estudis sobre els goigs, edició a cura d’Ignasi Moreta. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2002.

Forner, Climent; Benigne Rafart. Goigs marians del bisbat de Solsona. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

Ribas Pontí, Francesc de P. Com haurien d’ésser els goigs. Tarragona: Gogistes Tarragonins, 1988.

Sansa, Jordi. Els goigs de Tremp. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2006.

Vilarrasa, Josep M. Santas y santos sanadores: historia, leyenda, gozos. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2007.

Vilarrasa, Josep M. Els sants metges guaridors sant Cosme i sant Damià: història, llegenda i goigs. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2004.

SOBRE GOIGS MANLLEUENCS I OBRES QUE EN FAN REFERÈNCIA

Arimany, Joan. Devoció, festa i veïnat: capelletes de carrer i capelletes de visita domiciliària a Manlleu. Manlleu: Museu industrial del Ter; Eumo editorial, 2009.

Gaja, Esteve; Francesc d’A Pujol. Croquis manlleuencs. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1952

Gaja, Esteve. “Els carrers de Manlleu” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol. 11, 1956. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]

Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976

Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu: [l‘autor]., 1983

Gaja, Esteve. La reconstrucció del temple de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: [l'autor], 1986

Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18, 1958 [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]

Gasol, Josep M. “La decoració pictòrica de Santa Maria de Manlleu”, dins. Pinzellades històriques de Manlleu, 1945-1995. Manlleu: Parroquia de Santa Maria, 1995...

Llibre d’ El Record: història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca: 1917-1959 Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1960.

Pladevall, Antoni. “L’època medieval” dins Manlleu aproximació a la història, l'entorn, l'economia i l'estructura territorial. Manlleu: Ajuntament de Manlleu; Eumo, 1990

Pladevall, Antoni. La Canònica de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: Fundació Caixa Manlleu; Parròquia de Santa Maria; Ajuntament de Manlleu, 2008

Pujol, Marta. “L’església de Nostra Senyora de Gràcia” dins Pinzellades històriques de Manlleu: 1945-1995. Manlleu : Parròquia de Santa Maria, 1995

Pujol, Francesc d’A. “Els goigs a Manlleu” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol. 15. 1957 [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]

Puntí, Joan. Litúrgia pràctica: llocs, coses, persones. Barcelona: Balmes, 1955

Roca, Àlex; Pujol, Francesc d’A. Els tres patronats de Manlleu. Manlleu: Patronat de Formació Professional de Manlleu, 2002

Roca, Àlex. Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003

Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998

Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imprenta y Libreria de Ramon Anglada., 1893.

Els goigs com a document històric i literari

2010-01-20T17:00:00.006+01:00

En el seu origen, segles XV i XVI, els goigs van ser hereus de la poesia trobadoresca però van anar perdent la puresa lírica per adoptar l’essència i encant popular. A partir del segle XVIII, el valor poètic se situa al mateix nivell de les composicions populars impreses en fulls solts i volants coneguts com a romanços; fins i tot, en els llocs on encara no estava establerta la impremta (a Vic no ho va ser fins aquest segle esmentat) els goigs eren impresos fora de la comarca i, fins i tot, hi ha goigs que combinen elements impresos amb elements manuscrits. En aquest moment de decadència de la literatura catalana són dels pocs documents impresos en la nostra llengua. A finals del segle XIX i especialment durant el segle XX, els goigs esdevenen, també, material, de bibliòfil i de col·leccionista.

Són obres de literatura popular però també se’n troben amb lletra d’autors reconeguts literàriament. Alguns d’aquests són Pere Serafí, Vicenç Garcia –conegut com el rector de Vallfogona-, mossèn Jacint Verdaguer, Joan Maragall , Guerau de LIost i Josep Carner, entre d’altres. Tots ells van fer interessants aportacions al món dels goigs, alguns dels quals encara es canten avui dia.

Els goigs són una composició poètica, amb la pretensió de ser cantada, amb influència dels antics himnes religiosos llatins dedicats a la Mare de Déu.

L’estructura clàssica, que no la única, consta de set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la ‘resposta’ o ‘retronxa’); cal afegir-hi una primera (entrada) i una última estrofa (tornada) de quatre versos, dos dels quals són la ‘resposta’.

Els goigs com expressió de religiositat popular

2010-01-20T16:59:00.012+01:00

Els goigs són un dels exemples més autèntics de manifestació de la religiositat popular. Reuneixen, en un mateix document, la devoció popular en les seves formes d’expressió més habituals.

La dedicatòria permet classificar els goigs segons la tipologia teològica, a més d’un grup completament aliè a la connotació religiosa.

El contingut combina el caràcter laudatori –destacant les excel·lències del personatge lloat- amb els precs i peticions adreçats a l’ajuda de la figura divinitzada al qual s’adrecen.

Els goigs celestials

Goigs a Crist

Dedicats a la figura de Crist o a algun aspecte de la seva vida. S’hi inclouen els que són dedicats a la Santíssima Trinitat, els que versen sobre algun episodi de la seva vida des del naixement a la Passió i la Creu; finalment s’hi inclouen les diverses advocacions relacionades amb Nostre Senyor com el Sagrat Cor.

Goigs a la Mare de Déu

Els goigs van néixer com a cançons de lloança a la Mare de Déu que, aviat, van derivar cap a una voluntat de pregària.

Generalment es poden classificar segons les diferents advocacions marianes: a la Mare de Déu del Roser, a la Mare de Déu de Gràcia, a la Mare de Déu del Remei....

I segons la localització geogràfica de la devoció, especialment en el cas de les marededéus trobades: a la Mare de Déu de Tagamanent, a la Mare de Déu de Rocaprevera, a la Mare de Déu dels Munts i altres marededéus trobades.

Goigs a santes i a sants

Segons els noms, responen a tot el catàleg del santoral cristià, ortodox o heterodox, i en canten diversos aspectes com la seva vida, formes i descripció del seu martiri, les propietats per a la qual són invocats i invocades.

Segons el lloc de devoció ja sigui per la dedicació del temple parroquial, d’alguna capella o ermita i per la possessió d’una relíquia.

Altres misteris

Són goigs relacionats amb diversos misteris religiosos com ara la Santíssima Trinitat, el Santíssim Sacrament o el Sepulcre.

Altres tipologies de goigs

2010-01-20T16:57:00.004+01:00

Goigs profans (polítics, humorístics,...)

La producció de goigs ha estat imitada per a finalitats laiques, conservant l’aspecte físic i les característiques del document. Són dedicats a personalitats, ja siguin reals o imaginaries, o de diversos àmbits de la societat o a diversos rituals de la convivència social.

Els goigs com a document musical

2010-01-20T16:56:00.002+01:00

Els goigs són unes cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels Sants i esdevenen una forma de litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva, com patronatges, processons, romiatges, captiris, novenes, septenaris, trisagis, celebracions sabatines, etc., i formen part, en certa manera, de la cerimònia. I en tant que textos per a ser cantats tenen la característica pròpia de les cançons populars destinades a ésser cantades en colla; tal és la de tenir una frase melòdica breu que es repeteix diverses vegades per tal d’ésser fàcil de copsar i ràpida de retenir per als cantaires novells que s’afegeixen al cant sense saber-lo.

En els goigs moderns, especialment els que han estat impresos a partir de principis de segle XX, pot trobar-se la partitura que indica la melodia amb què han de ser cantats. La falta d’aquesta, en els goigs més antics, ha comportat que diferents lletres siguin interpretades amb la mateixa melodia, gairebé sempre de caire popular. Així, algunes de les tonades més conegudes es repeteixen per a textos ben diferents. En aquest cas s’han arribat a distingir més de cent melodies diferents de goigs, totes amb la característica comuna de la simplicitat.

Un manlleuenc ben prolífic en la composició musical de goigs va ser mossèn Josep Aulet i Fiol. La seva producció va depassar els límits municipals i, fins i tot, comarcals.

Els goigs: com a document etnogràfic

2010-01-20T16:55:00.003+01:00

Els goigs, especialment els de context local, tenen un gran interès des del punt de vista etnogràfic. Moltes vegades no són pas dirigits abstractament a la persona divina sinó concretament a una imatge determinada que la simbolitza i que plasma el seu ésser de manera real i visible a ulls dels fidels que la veneren i que li dediquen les seves lloances. El cas més evident és el dels goigs que estan dedicats a marededéus trobades però també esdevé interessant que es dediquin a sants o santes de veneració molt localitzada o per col·lectius concrets.

El versos dels goigs, també, solen contenir una narració que es pot referir a la història local, el model de vida del lloc i a les llegendes i tradicions. Són especialment interessants les al·lusions a les malalties sobre les quals es demana protecció i guariment, així com les inclemències meteorològiques o desastres naturals esmentades en el mateix sentit.

Els goigs com a document gràfic

2010-01-20T16:52:00.009+01:00

La majoria de goigs estan impresos en un full solt de mida foli que conté diversos elements ornamentals i tipogràfics:

Xilografia

Estampa
El gravat de la figura divina presideix el full. Tradicionalment eren fets amb la tècnica de la xilografia al boix. Representa la imatge del personatge celestial, amb els seus atributs iconogràfics, així com –en alguns casos- aspectes de l’escenari i lloc de devoció. És freqüent, sobretot en els goigs impresos més antics, que un mateix gravat es repeteixi en diferents advocacions marianes o diferents sants i santes.

Tipografia

S’estructura al voltant del gravat:

Capçalera
A la part superior sol contenir el nom de l’advocació, santa, sant o Mare de Déu a qui estan dedicats i el lloc de veneració. Una de les fórmules més usuals és la que comença per “Goigs a llaor...” però també s’utilitzen d’altres com “Cobles...” o “Afectuosos llantos...”. Fa la funció de títol.

Text
Distribuït en columnes, generalment de dues a quatre, i en estrofes. La primera ‘l’entrada’, sol començar per la locució causal ‘puix’ o equivalent (que significa ‘ja que’) i que enllaça, generalment, amb una petició que se sol formular en els dos darrers versos que solen repetir-se.

Oració
Els goigs antics poden anar acompanyats d’una oració en llatí per pronunciar un cop s’han cantat els goigs.

Nota
També en els goigs antics, pot trobar-se una nota sobre la devoció o la possibilitat de guanyar indulgències si es canten.

Composició gràfica

Emmarquen la imatge i el text:

Ornament
Generalment són dues composicions decoratives que acompanyen la imatge a cada banda. Poden ser gerros o altres elements al·legòrics.

Corondell
Element decoratiu que separa les columnes de la composició poètica. Poden ser molt simples –una ratlla- o, fins i tot, no ser-hi; en els més antics poden estar formats d’elements tipogràfics i de petits gravats complementaris del principal.

Partitura musical
Tot i que abans del segle XX no s’acostumava a posar, molts goigs dels darrers temps la inclouen amb la finalitat d’afavorir el cant.

Orla
Sanefa que envolta tot el full. Pot ser simple o amb elements vegetals, tipogràfics o al·legòrics diversos.

Resum històric
En els goigs moderns, al revers del full, pot trobar-se un text, particularment interessants, on s’explica la història del lloc i de la devoció practicada al personatge celestial, la santa, sant o Mare de Déu.

Mare de Déu de Gràcia

2010-01-20T16:48:00.009+01:00

Aquests goigs es refereixen a la imatge de reminiscències gòtiques, possiblement del segle XIV, que rebia veneració a l’altar de l’església de Santa Maria fins a la construcció del temple barroc; després d’aquesta reforma, feta el 1846, es va col·locar a l’altar lateral dedicat als Sants Màrtirs i, posteriorment, al del Sant Crist. Segons Domènec Torrent i Garriga, qui va escriure la lletra dels goigs, amb aquest canvi va adoptar el nom de Nostra Senyora de Gràcia i és considerada l’antiga patrona de Manlleu; l’escultura va desaparèixer el 1936. Els seus versos són un clar exemple de la historiografia manlleuenca del segle XIX de la qual el seu autor era el màxim exponent.

Goigs de Ntra. Sra. de Gràcia que’s venera en la Iglesia Parroquial de la Fidelíssima Vila de Manlleu. Bisbat de Vich. Vic: Imp. de R. Anglada, 1886 (lletra de Domènec Torrent i Garriga)

Mare de Déu de Gràcia

2010-01-20T16:47:00.009+01:00

La dedicació a la Mare de Déu de Gràcia del temple inaugurat el 1951 al barri entre el nucli ja existent i l’estació de tren va comportar una renovació de la composició dels goigs que Domènec Torrent i Garriga va escriure el 1886 per a la imatge que d’aquesta advocació mariana que es venerava al temple de Santa Maria fins al 1936. Així, de les onze estrofes originals més la d’entrada i la tornada va passar a tenir-ne catorze, l’entrada i la tornada (que eren les mateixes que en l’anterior. Les estrofes afegides fan referència concreta al nou edifici –inicialment funcionant com a vicaria perpètua i després com a parròquia independent. En aquest cas, també s’hi va afegir l’anotació musical que va anar a càrrec del mestre Jaume Andreu.

Goigs a honor de la Mare de Déu de Gràcia que es venera en la seva Església titular de Manlleu. Manlleu: Gráficas Manlleu, 1952 (lletra de Domènec Torrent i Garriga i tres estrofes de mà anònima, i música del mestre Jaume Andreu)

Assumpció de Maria

2010-01-20T16:45:00.006+01:00

El dogma de l’Assumpció va ser aprovat pel papa Pius XII el 1950 però era d’antiga veneració. Segons Joan Soler i Amigó, aquest dogma sosté que Maria, en haver nascut immaculada de pecat original –privilegi pel fet de ser destinada a ser Mare de Déu-, el seu cos fou estalviat, si no de la mort –essent de natura humana, és a dir, mortal-, sí de la corrupció de la Mort. De les expressions de religiositat popular més característiques, al voltant de l’Assumpció, es comptava amb la instal·lació de l’anomentat Llit de la Mare de Déu. Aquesta construcció temporal, que durava tota l’octava, es parava un llit al mig de l’església amb la imatge de la Mare de Déu jacent en un cadafal guarnit i envoltat de flors i herbes oloroses, amb un sumptuós dosser, i amb un infant vestit d’àngel a casa costat que en alguns pobles se l’anomenava la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’.

L’any 1830, a l’impremta vigatana d’Ignasi Valls es van editar els primers goigs dedicats a la Mare de Déu sota el dogma de l’Assumpció. Posteriorment, es va fer una reedició canviant tots els aspectes gràfics. Així mateix, es tenen referències que el 1888 l’Imprempta Anglada de Vic va editar un llibret d’unes dues-centes pàgines amb el títol “Nuestra Señora de Manlleu” del qual era autor l’aleshores rector de l’Esquirol, Rocacorva. Tot i que no es tenen més dades que aquesta menció sí que se sap que a la part final hi havia un apèndix amb uns goigs dedicats a la patrona manlleuenca i que contenien música pròpia.

Cantich á la Gloriosíssima Assumpció de Mª. Santíssima baix qual Divino Misteri la venera per Titular y Patrona la fidelíssima vila de Manllèu y sa Parroquia. Vic: Imp. d’Ignasi Valls, 1830

Reedició dels anteriors:

Altar major de Manlleu

2010-01-20T16:44:00.005+01:00

L’any 1846 es va estrenar l’altar major de l’església parroquial de Santa Maria que completava l’edifici barroc ple segle XVIII. L’altar principal, que va estar-se vint-i-set anys sense decorar, i es va dedicar a la Mare de Déu en la versió dogmàtica de l’Assumpció. El mateix autor el descriu, tal com va arribar a la Guerra Civil espanyola de 1936 – 39, dient que la imatge de Maria, de mida gran, “es veia envoltada per les tres persones de la Santíssima Trinitat, representant, en el seu conjunt, l’instant de l’apoteòsica entrada de la Verge al cel. Donaven atracció i bellesa al retaule les magestàtiques columnes, cinc per banda, que sostenien el frontis on campejava l’anagrama de Maria, formant tot plegat un conjunt molt escaient amb diversos àngels en actitud voleiant, dos dels quals sostenien la inscripció “Assumpta est Maria in coelo” en forma d’una cinta àurea i ondulant. Hi havia també les figures d’Elies, Moisès i sant Tomàs, i un exposatori amb una tela de Jesús Redemptor. Finalment, al cim, tocant la volta, hi havia un motiu ornamental en forma de sol replendent, on figurava l’anagrama de Maria”.

A aquest altar se li van dedicar unes cobles, que no són exactament uns goigs, però amb els quals comparteixen molts dels trets generals. Aquestes cobles, van ser impreses el mateix any de l’estrena de l’altar a la Impremta de Valls de Vic.

En l’any mil vuit cents quaranta
y quatre se resolgé
en aquesta present Vila
ab conveni de Pagés
d’emprendre aquella obra,
que’m diem l’Altar major,
que’ls Cristians veritables
hi fan llur devoció.

Coblas a l’altar de major de Manlleu. Vic: Imp. de Valls, 1846

Maria Assumpta

2010-01-20T16:43:00.006+01:00

Amb motiu del cinquantenari de la reconstrucció del temple parroquial de Santa Maria es van editar aquests goigs amb lletra de Francesc d’Assís Pujol, música de Jordi Domènech, disseny de Toni Donada i una imatge fotogràfica de Xavier Valls que acompanyava.

L’estrofa d’entrada era un cant a la devoció manlleuenca per la patrona:

Puix que fóreu exaltada
a l’etern soli de Déu:
Verge Assumpta venerada
custodieu tot Manlleu.

La commemoració del cinquantenari de la reconstrucció del temple parroquial –que havia estat enderrocat el 1936 a l’inici de la Guerra civil espanyola- va tenir lloc l’any 1995 essent rector mossèn Jacint Anglada i Jordà. Va consistir en la celebració, entre d’altres activitats, de concursos i mostres artístiques i culturals, manifestacions religioses, l’edició d’uns fascicles d’evocació històrica.

Goigs a llaor de Maria Assumpta patrona de la parròquia de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Lumen, 1995 (lletra de Francesc d’A. Pujol, música de Jordi Domènech i disseny de Toni Donada i fotografia de Xavier Valls, resum i evocació històrica escrit pel Dr. Josep M. Gasol)

Àngels de l'Assumpció

2010-01-20T16:42:00.005+01:00

Coincidint amb les activitats de 1995, a l’entorn del cinquantenari de la reconstrucció del temple parroquial, també es van editar dues versions d’uns goigs dedicats als àngels de l’Assumpció escrits per Francesc d’Assís Pujol.
La iconografia habitual del misteri de l’Assumpció representa Maria, la Mare de Déu, damunt d’un núvol i empesa per uns àngels que fa camí cap al cel.

La decoració pictòrica, obra del pintor Carles Llobet i Raurich, de la volta del presbiteri del temple, que acompanya la composició de la paret del fons de l’altar major és una gran composició al·legòrica, que representa la glòria celestial en el moment de l’ingrés triomfal de l’Assumpta on un vol d’àngels músics en actitud aclamatòria i d’adoració constitueix la part més alta de la superfície pintada, i produeix l’efecte d’una moguda sardana i els àngels músics que componen la celestial ‘sardana’ estan representats segons els cànons iconogràfics clàssics: homes joves, revestits de vaporosa túnica i amb ales esteses de poderosa envergadura.

Aquesta decoració, amb les altres figures que la composen, emmarquen el retaule pintat simulant una cortina per on sorgeix el grup escultòric de Maria Assumpta. Aquesta obra, va ser realitzada per l’artista Josep M. Camps Arnau amb destí a Santa Maria del Mar del barri de Ribera de Barcelona; va ser feta a imatge de l’escultura barroca de Salvador Gurri que presidia l’altar major de la basílica barcelonina d’abans de 1936. Després que va ser desestimada, per la nova decoració del temple, la seva col·locació a Santa Maria del Mar aquesta va ser adquirida per una delegació manlleuenca que la va ubicar al nostre temple parroquial inaugurant-la el 8 de desembre de 1966. Representa, de forma ben escaient, la imatge de Maria damunt el núvol empès pels àngels que l’acompanyen.

Goigs a llaor del goig dels Àngels de l'Assumpció (lletra i il·lustracions de Francesc d’A. Pujol)

Sants Màrtirs: Víctor, Pacífic, Justa i Clara

2010-01-20T16:40:00.006+01:00

El quart diumenge d’octubre de 1680 van arribar a Manlleu les relíquies dels que van anomenar Sants Màrtirs: Víctor, Pacífic, Justa i Clara. Les va donar, poc abans de morir, el mossèn Miquel Riera; era fill de la població i havia estat mossèn a Torelló i canonge de la catedral de Vic. Aquestes restes sagrades havien estat portades, uns anys abans, pel seu nebot que havia estat a Roma, on un tal Alsucia les hi havia donat.

El lliurament a la parròquia de Manlleu va ser festejada amb actes religiosos i populars i segons la tradició, va tenir lloc el quart diumenge d’octubre d’aquell any 1680. Es va encarregar una artística urna-reliquier de plata i estava dipositada en una de les capelles laterals del temple parroquial barroc anterior a la Guerra Civil espanyola i en un altar que els havia estat dedicat, amb quatre talles que representaven els quatre sants, gràcies a l’aportació econòmica del baró de Canyelles.
Des d’aleshores, a Manlleu, es va continuar celebrant el quart diumenge d’octubre com la Festa del Sants Màrtirs. La devoció i fe en el poder teúrgic d’aquestes relíquies era tal que, segons va escriure Domènec Torrent i Garriga a finals del segle XIX, quan alguna desgràcia climatològica de sequera o pedregada planava sobre Manlleu eren dutes en processó a ermites de la comarca. Aquests actes pietosos, no gens aliens al fenomen de les relíquies, constaven en els goigs escrits pel manlleuenc Dr. Ramon Andreu i Berenguer a meitats del segle XIX. Se'n van fer quatre edicions en les quals només canvien l'orla i els ornaments conservant el gravat central.

Passada la guerra ja no es va recuperar ni l’altar, ni la festa, ni la memòria als quatre sants màrtirs. Consta que es van fer indagacions per recuperar la rica urna-reliquier escampant fotografies per l’entorn però sense cap resposta.

Goigs dels Gloriosos Martirs de Jesucrist Sant Víctor, Sant Pacífich, Santa Justa y Santa Clara, quals Reliquias se veneran en la Parroquial Iglesia de Santa María de Manlleu. Barcelona: Libreria de Sucesores de Font, frente las escaleras de la catedral, [s.d.] (lletra de Ramon Andreu)
Goigs dels Gloriosos Mártyrs de Jesucrist Sant Víctor, Sant Pacífich, Santa Justa y Santa Clara, quals Reliquias se veneran en la Parroquial Iglesia de Santa Maria de Manlleu. Vic: Imp. de la Viuda de R. Anglada, 1906 (lletra de Ramon Andreu)
Goigs dels Gloriosos Mártirs de Jesucrist Sant Víctor, Sant Pacífic, Santa Justa y Santa Clara, quals Reliquias se veneran en la Parroquial església de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: Tipografia Manlleuenca ,1924 (lletra de Ramon Andreu)
Goigs dels Gloriosos Mártirs de Jesucrist Sant Víctor, Sant Pacífic, Santa Justa y Santa Clara, quals Reliquias se veneran en la Parroquial església de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: Tipografia Manlleuenca, 1929 (lletra de Ramon Andreu)

Nostra Senyora de la Divina Pastora

2010-01-20T16:39:00.003+01:00

A l’edifici parroquial enderrocat el 1936, d’estil barroc, a l’altar de Santa Eulàlia –el primer a la dreta segons s’entrava al temple- hi havia una imatge de la Divina Pastora; estava col·locada en una fornícula de la paret lateral de la capella. Domènec Torrent i Garriga esmenta que aquesta imatge, anteriorment, havia estat venerada a l’església que hi havia a la casa Cortada. Aquesta església, estava dedicada a sant Antoni de Pàdua i servia d’oratori a la casa que estava situada a l’actual punt on es troben el carrer, dit precisament d’Alta Cortada i el passatge d’Àngela Roca. Durant la primer Guerra carlina (1833 – 1839) aquesta casa va ser fortificada i utilitzada per protegir la població de Manlleu però, a final de la contesa, va ser incendiada i destruïda. Devia ser durant aquest període que es devia traslladar la imatge al temple parroquial.

Aquestes cobles, de les quals es desconeix el moment de la seva redacció i posterior impressió, estan ordenades segons els Misteris de goigs, Misteris de dolor i Misteris de glòria.

Coplas que’s canten després de cada Misteri del Rosari en el altar de la Divina Pastora de la parroquial Iglesia de Santa Maria de Manlleu. Barcelona: Tipografia religiosa de Julián Doria [s.d.]

Sant Jaume

2010-01-20T16:38:00.003+01:00

Gois del glorios apostol Sant Jaume, que se venera en la Iglesia Parroquial de Manlle. Bisbat de Vich. Vic: Ignasi Valls, 1838

Sant Jaume ha estat considerat, des de fa segles, el copatró de Manlleu. Es desconeix la raó puntual d’aquesta devoció tan destacada però aquest apòstol ha estat reclamat en diverses ocasions per protegir els manlleuencs davant alguna epidèmia o inclemència del temps. El cas més destacat és el “vot de poble” que la població li va adreçar amb motiu de l’hivern rigorós de 1853-1854 i la posterior epidèmia de còlera durant l’estiu següent. D’aquest fet en va sorgir l’edificació de l’ermita situada a Vilamontà.

Entre les diverses i imatges presents al temple parroquial de Santa Maria anterior a la Guerra civil s’hi comptava, és clar, una de sant Jaume.

Nostra Senyora dels Dolors

2010-01-20T16:37:00.004+01:00

Hi ha dues edicions diferents de goigs dedicats a devoció manlleuenca a la Mare de Déu dels Dolors. Totes dues són de l’any 1904 fetes a l’Impremta Anglada de Vic. Aquesta doble edició s’explica pel fet que uns estan dedicats a la imatge de la Dolorosa venerada, abans de 1936, a l’altar del Santíssim de l’església parroquial de Santa Maria i l’altre són els propis de la Congregació dels Dolors i l’altre eren cantats per la la Germandat de Nostra Senyora dels Dolors que es va fundar el 22 de març de 1846. Aquesta entitat tenia com a finalitat l’ajuda dels malalts associats i el 1927 va fer un canvi en els seus estatuts. Des de la seva fundació, la Germandat es va posar sota la invocació i patronatge de la Verge Dolorosa i participava en l’organització de la processó del Dijous Sant, a la qual assistien els germans amb el seu valuós penó, que duia l’emblema del cor traspassat per les set espases, per una banda, i en l’altre, la faç pintada sobre tela i aquesta cosida al domàs. Aquesta entitat es va dissoldre per la Guerra civil espanyola de 1936 – 1939.

Curiosament, ambdues composicions obvien el mot ‘goig’. El manlleuenquisme dels textos és innegable especialment en les dues estrofes finals.

Lletra que’s canta en obsequi de Nostra Senyora dels Dolors de la Fidelíssima Vila de Santa María de Manlleu. Vic: Imp. de la Viuda de R. Anglada, 1904

Afectuosos llantos que en obsequi de sa adolorida Mare canta la Venerable Congregació de la Santíssima Verge dels Dolors de la Vila de Manlleu. Vic: Imp. de la Viuda de R. Anglada, 1904

Imatge: Antiga capella dels Dolors. Foto Lluís Coll. Fons Biblioteca MUnicipal de Manlleu

Mort i Passió de Jesucrist

2010-01-20T16:32:00.002+01:00

Coblas de la Mort y Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Reproducció feta el 1931 de: Vic: Imp. Valls, 1874

A la revista anual El Record, que es publicava a Manlleu just abans de Setmana Santa, de l’any 1931 són reproduïdes algunes de les estrofes de les ‘Coblas d e la Mort y Passió de Nostre Senyor Jesucrist’ que, segons consta havien estat impreses per primera vegada a l’Impremta Valls de Vic el 1874

Mare de Déu de la Font

2010-01-20T16:30:00.008+01:00

La Mare de Déu de la Font és una imatge mariana situada en un templet construït el 1722. Presideix una font per on raja l’aigua que, antigament, era extreta d’un pou situat davant mateix de l’església de Santa Maria i de la Casa del Comú de Manlleu.

La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Font és molt antiga i destacada. A la primera meitat del segle XIX, el Dr. Ramon Andreu, fill de Manlleu, va els primers goigs dedicats a la imatge. D’aquests, en queden poquíssims exemplars. En aquella època, segons Domènec Torrent i Garriga, estava envoltada de retaules i altres ofrenes de devots, però el bisbe de Vic els va fer retirar per considerar-los poc apropiats per aquell lloc.

Goigs de Nostra Sra. de la Font de Manlleu. Vic: J. Trullás, 1850 (lletra de Ramon Andreu)

Goigs de Nostra Sra. de la Font de Manlleu. Vic: Imp. de J. Valls, 1862 (lletra de Ramon Andreu)

El 1929 es van estrenar uns goigs nous que actualment encara es canten. La lletra és de mossèn Joan Puntí i Collell i la música de mossèn Ferran Gorchs:

Goigs de la Mare de Déu de la Font de la Vila de Manlleu. Manlleu: Tipografia Manlleuenca, 1929 (lletra de mossèn Joan Puntí i Collell i música de mossèn Ferran Gorchs i Rabat)

La font també va ser víctima dels temps polítics. El 1936, iniciada la Guerra Civil, es va destruir la imatge . Aleshores es va acordar canviar-ne el nom pel de “Font de la Igualtat”.

Un cop finalitzada la guerra el 1939, un devot manlleuenc va iniciar una subscripció per reconstruir-la novament. Va fer-se una nova imatge de pedra, obra de l’escultor Pere Puntí, reproducció de l’antiga. Per fer aquesta reproducció va aprofitar les restes de pedra de la figura de Sant Bernat Calbó que, en els primers dies de la Guerra Civil, s’havia estimbat de la part alta de la façana de la catedral de Vic. La reposició es va fer l’1 de setembre de 1940.

A primers de la dècada de 1970, es va arranjar l’entorn de la font i es van canviar les rajoles que en decoraven el frontal. Les antigues estaven molt malmeses, s’havien col·locat al segle XIX i eren d’una gran senzillesa. Les noves van ser obra del ceramista barceloní J. Vives, amb dibuix de Francesc d’A. Pujol i Escalé on consta un fragment dels goigs escrits l’any 1929.

Anualment organitzen la seva festa, que ja se celebrava a finals del segle XIX en paraules de Domènec Torrent i Garriga, i que té lloc el diumenge dins l’octava de Corpus; al matí es diu una missa a l’església de Santa Maria i, a la tarda, es resa el rosari i es canten els goigs.

Vegeu un petit reportatge de la festa de 2005 i el cant dels goigs estrenats el 1929:

Mare de Déu dels Àngels del carrer del Pont

2010-01-20T16:28:00.009+01:00

La part baixa del carrer del Pont, des del carrer de Sant Jor4di fins al pont de can Molas, té per patrona la Mare de Déu dels Àngels que es venera a la fornícula situada a la façana de l’edifici número 35 d’aquesta via. Aquesta figura va ser col·locada en un moment imprecís del segle XIX probablement com a prec davant d’una epidèmia de còlera o verola. Primerament es va situar enfront del carrer Horta de Font en una casa que, posteriorment, va ser enderrocada. La nova construcció de la façana va ser especialment pensada per ser presidida per la imatge. Domènec Torrent i Garriga, a finals del segle XIX, la vincula amb el misteri de l’Assumpció. Els veïns van salvar-la de la destrucció de 1936 amagant-la a l’interior de la casa. Va ser recol·locada el 14 de maig de 1939 després de la benedicció a unes instal·lacions improvisades per a l’església parroquial de Santa Maria, que havia estat enderrocada a l’inici de la Guerra Civil; l’acte es va completar amb sardanes i jocs infantils.

La part baixa del carrer del pont té per patrona la Verge dels Àngels i se celebren diversos dies de festa; a finals del segle XIX, segons Domènec Torrent i Garriga, la celebraven per l’Assumpció però ja fa molt que la fan al voltant del 2 d’agost. Ja es llegia el rosari abans de la Guerra Civil i, en la postguerra, va ser un dels primers llocs de Manlleu a fer-se sardanes. Després d’uns anys de no celebrar la festa es va reprendre el 1980. Hi ha sopar popular, xocolatada, el rés del rosari i el cant dels goigs propis, estrenats el 1982, amb lletra de Francesc d’A. Pujol i Escalé i música de Rafael Ramírez i Iborra.

Goigs a llaor de la Mare de Déu dels Àngels que es venera al carrer del Pont de la Vila de Manlleu. Manlleu: Lumen Ausiró, 1982 (lletra de Francesc d’A. Pujol i música del mestre Rafael Ramirez)

Vegeu el cant dels goigs durant la festa de 2005:

Sant Domènec del carrer de Sant Domènec

2010-01-20T16:27:00.004+01:00

A la cantonada del carrer de sant Domènec amb el carrer del Bisbe Morgades hi ha una imatge Localització: carrer de Sant Domènec, cantonada carrer Bisbe Morgades del fundador de l’orde dels dominicans.

Els terrenys on es va obrir el carrer de sant Domènec havien estat propietat dels pares dominics de Tremp, els quals els van vendre amb la condició que s’hi construís una capella en honor del seu sant fundador. L’edifici religiós va durar fins a la Guerra Carlina de 1839. En record d’aquesta promesa ha anat sobrevivint la fornícula que ha passat per diverses ubicacions; la primera va estar situada a la façana de l’antic hospital de Manlleu fundat el 1881.

Anys enrere, pel dia de Sant Domènec, se celebrava una gran festa amb sardanes, castells de foc, i es repartien caramels; amb el temps es va anar perdent la tradició i només en va quedar el rés del rosari, que també va acabar desapareixent.

El periòdic manlleuenc Comarca donava la notícia de l’estrena d’uns goigs amb lletra de mossèn Joan Puntí Collell i que eren musicats pel mestre Jaume Andreu, dedicats a aquesta imatge, durant les festes del carrer d’aquell any. D’aquests goigs només s’ha pogut recuperar (gràcies a la família Pujol-Llagostera) la lletra mecanografiada amb signatura, feta a Barcelona, del mateix mossèn Puntí i amb data del 9 de juliol de 1956.

Goigs de Sant Domènec, patró del carrer del seu nom en la vila de Manlleu (edició mecanografiada amb lletra de mossèn Joan Puntí i Collell, 1956)

Nostra Senyora del Castell

2010-01-20T16:26:00.006+01:00

Goigs de Nostra Senyora del Castell que’s venera en l’oratori de Casa Torrent, de Manlleu. Vic: Imp. de Ll. Anglada, 1912

Antigament, les cases de certa solera procuraven destinar una habitació a oratori particular. Era un espai reservat on, amb premís del bisbe, s’hi podia dir missa per al públic familiar. La casa Torrent era un edifici plurifamiliar situat a la cantonada del carrer del Pont i el carrer de Sant Jordi. El seu propietari, Josep Ignasi Torrent i Carulla era una persona molt devota.
Un exemple de la seva religiositat era la peça de marbre amb inscripcions que havia fet col·locar a l’entrada de casa seva; s’hi recordava el fet que, en una processó celebrada el 18 de juny de 1871 amb motiu dels vint-i-cinc anys del pontificat de Pius IX, el Santíssim Sagrament s’hi havia refugiat a causa d’una sobtada ploguda.

Segons diuen els mateixos goigs, la imatge mariana a la qual se’n canten les virtuts rebia devoció a la capella del castell del marquès de Rupit. En quedar en desús aquesta fortificació va ser traslladada a una casa de la població que, aviat, la va substituir per un sant amb més devoció. Aleshores va ser reclamada per la família Torrent de Manlleu que la va acollir a l’oratori de casa seva. Dues estrofes d’aquests goigs en fan referència.

Fotos Xavier Valls i Mas

Sant Antoni Abat

2010-01-20T16:24:00.003+01:00

La primera referència bibliogràfica no apareix fins a finals del segle XIX. Aquesta menció, amb ànim de ser un recull etnogràfic de les festes celebrades a Manlleu amb motiu de Sant Antoni Abat és de 1893. Aleshores, el 17 de gener, només festejaven els taverners i els traginers. Aquesta associació es devia, probablement, als continuats contactes que tenien els dos oficis en desenvolupar la seva feina. Domènec Torrent i Garriga, d’aquella època n’explica: “En la víspera de dicho día una orquesta recorre las calles de la población, acompanyada de un buen número de taberneros y arrieros con hacha, deteniéndose en las casas que crían alguna caballería, para hacer una tocata”. L’endemà, el dia de la festivitat, “se celebra oficio solemne á toda orquesta en la iglesia parroquial; y concluido éste, se llevan las caballerías, muy enjaezadas, á la plaza Mayor, donde va el párroco ú otro sacerdote á bendecirlas. Seguidamente los arrieros, montados en sus corceles, recorren las calles al son de una nutrida orquesta, abriendo la marcha tres ginetes con una vistosa bandera, en la que está bordada la efigie de san Antonio”. Acabada la cercavila “hay corrida de caballos y otros ejercicios hípicos en la carretera de Torelló”.

El traspàs del segle XIX al segle XX va suposar una mena de trasbals per al calendari festiu manlleuenc. La industrialització va sacsejar els fonament de la societat i van canviar molts hàbits i costums. La festa de sant Antoni, però, va perdurar gairebé sense canvis. Es va generar, però, una doble personalitat dins la mateixa entitats: per una banda, la pabordia de Sant Antoni –que procurava per la celebració dels actes religiosos i que posseïa una bandera pròpia- i l’associació –o més conegut com a gremi- dels Tonis que convocava les activitats de tipus lúdic i els diferents passants o cercaviles. Superada la guerra civil espanyola, en la qual va ser cremada l’ensenya de la pabordia, les dues organitzacions, religiosa i cívica, van recuperar i continuar amb la labor respectiva. Una nova bandera de la pabordia va passar a presidir l’ofici solemne; a part de la festivitat del seu patró, només sortia pels carrers de Manlleu en representació de l’entitat amb
motiu de les processons de Corpus i de Festa Major. Va ser aleshores quan es va confeccionar un nou estendard representant la part lúdica de la festa i que van lluir, des d’aleshores, el banderer i cordonistes en representació de l’associació.

A mitjan segle XX, la devoció a sant Antoni, protector del animals domèstics i de treball, tenia una connotació festiva que encara perdura. El programa, qcontenia Ofici matinal, a l’església parroquial. Eren dos els Oficis que se celebraven: primer el de l’”Administració parroquial de Sant Antoni Abat”, que cuidava de l’Altar del Sant en el temple antic i que comptava amb bandera pròpia, i l’Ofici “dels Tonis” patrocinat pel gremi que feia la festa. En aquest darrer, també s’hi duia la bandera gremial, diferent de la de l’Administració, i eren nombrosos els acompanyats dels abanderats que surtien a “treure atxa”. Posava cloenda a l’acte litúrgic del temple el cant dels goigs. Aquests, no eren propis de Manlleu, almenys pel que fa la lletra, tot i que hi ha una edició impresa que així ho fa semblar. Val a dir que no són només eren els traginers qui feien festa per Sant Antoni. També el tenien, i encara en tenen, per Patró els ‘tocinaires’, carnissers, les indústries d’embotits i de la llet i, en general, tots els pagesos. Acabat l’Ofici, els ministres sagrats presidits pel tern de portants de la bandera i acompanyats d’una orquestra anaven a la plaça de Dalt Vila, on s’efectuava la benedicció de cavalleries, que un cop beneïdes segueixen els carrers de la població, fent a la seva manera els “Tres tombs” característics de la diada.

En aquella època, i els anys posteriors, el programa estava format, a més de l’ofici religiós i el passant dels Tres Tombs, per diverses activitats lúdiques.

Goigs en llaor de Sant Antoni Abat Patró del Gremi de Traginers de la Vila de Manlleu. Manlleu: Gráficas Manlleu [s.d.]

Sant Esteve de Vila-setrú

2010-01-20T16:22:00.008+01:00

Sant Esteve és conegut amb el títol de protomàrtir; o sigui, que és el model dels seguidors de Jesucrist que moririen en defensa de la fe cristiana. La qualitat de protomàrtir és recordat en la majoria de referències al sant, com són els mateixos goigs que li han estat dedicats a moltes de la parròquies que el tenen per patró. Possiblement pel fet de ser model, el primer en el temps, el que va prendre primer el camí del martiri en defensa de la fe, que la suposada localització del seu cos, la ‘invenció’ del seu cos, va ser un fet extraordinari i de gran ressò en tota la cristiandat. Fins no fa molts anys, era celebrada, el 3 d’agost, la Festa de la Invenció del cos de sant Esteve. En algunes parròquies, com el cas de sant Esteve de Vila-setrú de Manlleu, aquesta data era considerada la seva festa major.

Algunes de les esglésies més antigues repartides per Catalunya estan dedicades a sant Esteve. Segons Joan Bolòs i Víctor Hurtado, en un dels seus ‘Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia’, indiquen que “en els països on això ha estat estudiat [la relació de les advocacions a les quals està dedicada una església i l’època de la primera construcció], hom sol identificar els edificis eclesiàstics dedicats als apòstols, a la Mare de Déu, al Salvador o a alguns dels primers sants, com les esglésies i parròquies , més antigues”; entre les que deuen fer referència a ‘aquests primers sants’ hi ha, sens dubte, les dedicades a sant Esteve el protomàrtir.

Aquest és el cas de Sant Esteve de Vila-setrú que ja apareix esmentada a l’acta de consagració o dotalia de Sant Maria de Manlleu, de l’any 906, a la qual és adscrita. Segons consta en aquest mateix document, aquesta situació ja venia d’antic, possiblement de la primera organització parroquial en època visigòtica. Unes excavacions arqueològiques, realitzades entre 1992 i 1993, van proporcionar material datable d’època romana; la historiografia del segle XIX localitzava, a Vila-setrú, un magatzem romà de cereals i dedicat a la deessa Ceres.

L’església va fer funcions parroquials durant el segle XI però va retornar tenir un cert grau dependència de Santa Maria a causa que aquesta va esdevenir canònica agustiniana; malgrat això, va conservar el caràcter parroquial fins a la despoblació provocada per la Pesta Negra de 1348. A finals del segle XVI i principis del XVII es va realitzar diverses reformes a l’edifici; el seu campanar és modern degut que l’anterior va ser enderrocat per un llamp.

Els primers goigs dedicats a sant Esteve venerat a l’església de Vila-setrú van ser editats a Vic el 27 de juliol de 1863 en els quals consta el permís del vicari general ien forma de la fórmula “pot imprimirse”. Posteriorment, a mitjan segle XX, se’n va fer una reedició a Gràficas Manlleu en la qual, comptes de gravat, hi ha una fotografia de la imatge escultòrica del sant signada per Jaume Gaja.

Goigs del protomártir S. Esteva patró de Vilacetrú, Sufragania de Manlleu. Vic: Imp. de Llucià Anglada, 1863

Goigs del protomartir S. Esteva patró de Vilacetrú, Sufragania de Manlleu. Manlleu: Gráficas Manlleu [segle XX] (reedició de l’anterior)

Sagrada Família

2010-01-20T16:22:00.005+01:00

Goigs en llaor de la Sagrada Família Jesús, Maria, Joseph, que cantan las familias associadas de la Fidelíssima Vila de Manlleu. Barcelona: Estampa dels Hereus de la Viuda Pla, 1884

La constatació de la devoció i record particular dirigida pels manlleuencs a la Sagrada Família sorgeix fa un parell de segle enrere. En un altar lateral del temple parroquial de Sant Maria de Manlleu barroc –destruït el 1936 en els primers dies de la Guerra Civil espanyola-, del qual n’era el patró titular Sant Sebastià, que patró dels paraires manlleuencs en època preindustrial, hi havia la figura de Jesús, Maria i Josep. El conjunt arquitectònic, en forma de retaule, també contenia altres figures religioses i provenia de final del segle XVIII o principi del XIX.

Així mateix, el 1812, havia estat fundada la Germandat de la Sagrada Família, de la qual n’eren membres, especialment, gent de la pagesia, i que tenia per finalitat oferir l’ajut mutu entre els associats en casos de penúria. Una de les dues reunions que es feien a l’any era, precisament, per la festivitat de la Sagrada Família, diada en què se celebrava una missa a l’altar de Sant Josep de l’església parroquial de Santa Maria. Tot i no tenir cap vinculació amb les “capelletes de la visita domiciliària”, és curiós el fet que a l’esmentada Germandat hi havia un personatge destacat, l’andador, que es dedicava a passar per les cases associades i que guardava els diners recollits en una caixa, feta expressament, amb tres panys –un per cada clau que tenia cadascun dels tres membres de la junta- i que custodiava el germà major. Entre 1895 i 1936 eren d’uns trenta a quaranta membres però, tot i superar la guerra civil, va acabar-se extingint el 1966.

Sant Jaume de Vilamontà

2010-01-20T16:20:00.011+01:00

L’ermita de Sant Jaume de Vilamontà, situada a un quilòmetre al nord del nucli urbà, es va edificar l’any 1855. Aquesta obra es va dur a terme després que els manlleuencs, superada una mala anyada d’inclemències meteorològiques i una greu epidèmia, decidissin agrair, al sant, la superació d’aquests mal moments. La van dedicar al copatró de la població recordant una altra capella d’origen medieval que aleshores ja havia desaparegut.

Diuen els cronistes de l’època que l’hivern de 1853-54 va ser molt cru i, a l’estiu següent, una epidèmia de còlera va causar molts víctimes. Davant tanta dissort, els habitants de la Manlleu, desesperats per la gran mortalitat que es produïa la malaltia entre els veïns, van fer una prometença o un vot de poble: si la població superava aquest mal pas edificarien, amb els seus esforços, una ermita dedicada a sant Jaume.

Un any després de tanta desgràcia, el 1855, el bisbe de Vic Antoni Palau va beneir el nou recinte sagrat que, des d’aleshores, va ser lloc habitual on s'expressaven les rogatives i precs davant les desgràcies més diverses.

Els goigs més antics dedicats a sant Jaume venerat a Vilamontà són de 1871: La lletra va perdurar dins a principi del present segle. L’any 1886, el manlleuenc Josep Casas i Reig en va escriure uns altres que no van ser perpetuats.

L’any 1955, amb motiu del centenari de l’ermita es van reeditar els goigs originals i, per aquest motius duien l’encapçalament d’ Antics goigs de Sant Jaume Apòstol i van ser impresos a Gràfiques Manlleu. Finalment, l’any 2000, amb lletra de Lluís Badia i Torras, es van imprimir uns goigs nous; són els que es canten actualment i porten el títol de Goigs en Honor de Sant Jaume Apòstol la imatge del qual es venera a la seva ermita de Manlleu.

Goigs del glorios apostol Sant Jaume que se venera en la sua capella de la parróquia de Manlleu. Bisbat de Vich. Vic: Imp. de J. Valls, 1871

Goigs del Gloriós Apóstol Sant Jaume que se venera en la sua capella de la parroquia de Manlleu. Bisbat de Vich. Vic: Tip. Catòlica de Sant Joseph, [s.d.]

Goigs al gloriós Sant Jaume apóstol que es venera en la seva ermita de la parroquia de Santa Maria de Manlleu Bisbat de Vic. Manlleu: Gráficas Manlleu [s.d.]

Goigs del Gloriós Apóstol Sant Jaume que se venera en la sua capella de la Parròquia de Manlleu. Bisbat de Vich

L’any 1928, celebrat la restauració de l’ermita duta a terme, es va editar un llibret titulat: Homenatge de la Vila de Manlleu al apòstol sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa ermita de Vilamontà, any 1928. En aquesta publicació s’hi recollien testimonis de la construcció de l’edifici l’any 1855 i altres escrits. Entre aquests, hi ha dos goigs impresos en les seves pàgines:

Antics Goigs en lloança de Sant Jaume apòstol venerat en la seva ermita de la Parròquia de Sta. Mª de Manlleu. Manlleu: Gráficas Manlleu, 1955

Goigs en Honor de Sant Jaume. La imatge del qual es venera a la seva ermita de Manlleu. Manlleu: [s.n.], 2000 (lletra de Lluís Badia i Torras)

Vegeu el cant d'aquests darrers goigs a l'aplec de 2009:

Sagrat Cor de Puig-agut

2010-01-20T16:18:00.014+01:00

La devoció al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga. Ja al segle XIII, a partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75). Un segle després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.

La imatge del Sagrat Cor de Jesús és la representació de l’efigie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat.

El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX i al bisbat de Vic són indissociables d’aquesta devoció els noms dels bisbes Josep Morgades i Gili (que va ocupar el primer lloc de la diòcesi entre 1882 i 1899) i el seu successor Josep Torras i Bages (bisbe de 1899 a 1916).

El bisbe Morgades, en l’orientació marcada per Lleó XIII, va promoure la regeneració religiosa de la societat mitjançant la presència més activa de l’església davant la població i els governants i va procurar una mobilització doctrinal i devocional a nivell popular entre la qual es comptava amb manifestacions de religiositat popular. En aquest sentit, recorda el mateix historiador, el bisbe va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet per primera vegada vuit anys abans. Morgades va comptar, en aquest empresa per difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús, amb la col·laboració de Ramon Madiroles i Codina. Aquest va impregnar la seva actuació, exemplificada en el santuari de Puig-agut, amb la seva gran devoció al Sagrat Cor. Després de proposar el seu projecte als altres propietaris amb qui creia compartir els drets del turó, Madirolas va manifestar-lo al bisbe Morgades, que va acollir positivament el projecte i el va implulsar. D’aquí que, en l’acte de col·locació de la primera pedra, el 29 de desembre de 1883, es va comptar amb la presència del mateix prelat.

Així mateix, Madirolas va transmetre aquesta personal estimació pel Sagrat Cor a tota la seva capacitat d’influència. Per aquesta raó, el 10 de setembre de 1885, l’Ajuntament de Manlleu prenia dues decisions en sessió plenària: per una banda, preveia una dotació econòmica de 750 pessetes (ara serien 4,51 €) per a la construcció del santuari de Puig-agut; per altra banda, tal com consta a l’Arxiu Municipal, es prenia el següent acord: “por unanimidad consagrar esta Villa y término municipal al Sagrado Corazón de Jesús (que se venerará en el templo que se levanta en Puig-agut) a fin de que bajo el amoroso amparo de su tierno Corazón, podamos nosotros y nuestros descendientes vernos libres de todas las calamidades presentes y futuras y á su vez colmados de prosperidades” i acabava el text dient que “entiende este municipio atraer así las Bendiciones que augura León XIII (del Sagrado Corazón de Jesús) sobre esta Villa y comarca y en las cuales nos confirma con su Bendición Apostólica”.

El 1886, reimpresa l’any següent, Ramon Madirolas i Codina va escriure una composició de llarg títol i de diferent format al dels goigs. Eren les ‘Coblas descriptivas del primer temple expiatori en Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús, en lo cim de de Puig-agut, terme y Parroquia de Manlleu, Torelló y Sant Martí Sescorts. Bisbat de Vich’. La música, escrita pel mestre C. Candi, anava a tres veus i cor. Cal destacar que un intent per dotar el santuari de Puig-agut de goigs va tenir lloc en el certamen literari, organitzat pel Centre Català de Manlleu, el 1890.

Coblas descriptivas del primer temple expiatori dedicat al Sagrat Cor de Jesús. En lo cim de Puig-Agut. Terme Y Parroquia de Manlleu, Torelló y Sant Martí Sescorts. Bisbat de Vich. Manlleu: [s.n.], 1886 (lletra de Ramon Madirolas i Codina)

El primer intent per dotar el santuari de Puig-agut de goigs va tenir lloc en el certamen literari, organitzat pel Centre Català de Manlleu, el 1890. Un dels premis era destinat “als més inspirats Goigs al Sagrat Cor de Jesús, cantant los favors y gracias que derrama á sos devots desde’l Santuari de Puig-agut (terme de Manlleu). Diverses composicions es van presentar a aquest premi que es va endur mossèn Josep Pont i Dalmau per l’obra ‘Goigs en llohansa del Cor de Jesús’; també es van atorgar dios accèssits. Cal dir que cap d’aquests textos guardonats van esdevenir els habituals del santuari.

Es van dedicar, a principis del segle XX, uns goigs dedicats a l'altar major, el dedicat al Sagrat Cor, del Santuari.

Goigs en lloança del Sagrat Cor de Jesús. Que’s venera en lo Altar Major de Puig-agut. [s.l.]: [s.n.], [19--?] (lletra de Ramon Madirolas i Codina)

Els goigs que actualment es canten al santuari de Puig-agut, dels quals hi ha diverses edicions –una amb una fotografia en lloc del gravat i els altres amb il·lustracions de Francesc d’A. Pujol- porten per títol ‘Goigs a honor del Sacratíssim Cor de Jesús venerat en l’ermita de Puig-agut (Lourdes de Madiroles) de la Parròquia de Manlleu’. La lletra és de mossèn Ramon Roca i la música de mossèn Lluís Brugarola i semblen escrits a la dècada de 1930.

Goigs a honor del Sacratíssim Cor de Jesús venerat en l’ermita de Puig-agut (Lourdes de Madirolas) de la Parròquia de Manlleu. Vic: Tipografia Franciscana, 1933 / Manlleu: Gráficas Manlleu, [19--?]/ Manlleu: Copy-graf, 1998 (lletra de mossèn Ramon Roca i música de mossèn Lluís Brugarolas)

Cal esmentar que en la darrera edició, de 1998, el mot “amantíssim” ha estat canviat pel de “sacratíssim”. Actualment, amb una simplificació de la lletra, són els que es canten després de cada festa.

Vegeu el cant dels goigs en la festa del Sagrat Cor de 2009:

Naixement de Jesús

2010-01-20T16:16:00.004+01:00

L’escena del Naixement està inspirada en les referències que donen els evangelistes Mateu i Lluc així com d¡alguns evangelis apòcrifs. La representació del naixement de Jesús, conegut com el pessebre, té l’origen en les representacions litúrgiques de la nit de Nadal i en l’escenificació del Naixement que va realitzar sant Francesc d’Assís a la cova de Greccio l’any 1223 que els franciscans es van encarregar de divulgar però no va assolir popularitat fins al segle XIX. Els goigs cantats a Manlleu per celebrar aquest motiu no són exclusius de la població en la seva lletra però sí en l’aspecte de la il·lustració. Els ornaments que hi ha a cada banda del gravat mostren un campanar i la mà de l’escut de Manlleu. Tot i que no se sap de quina data són hi ha un indici que permet suposar que van ser impresos la primera meitat del segle XIX. El fet que, en el dibuix ,el campanar tingui teulada faria suposar que és anterior a la Guerra dels Matiners, segona guerra carlina (1846 – 49) quan se l’hauria deixat sense teules per col·locar-hi un telègraf òptic.

Coplas en alabansa de Jesus en lo pesebre [s.l.:s.n., s.a.]

Santes Ànimes del Purgatori

2010-01-20T16:15:00.003+01:00

Si bé la commemoració del naixement de Jesús és el punt de partida del Cristianisme, el punt final ho és –en el cas dels pecadors- la purga d’aquestes faltes; el purgatori és el lloc ideat per fer aquest procés. Així, d’una primera referència a ‘penes purgatòries’ es va passar a suposar un lloc ‘purgatori’ de tals penes” i que, sense saber-ne on és ni com és, es concep com un inframón, lloc no definitiu sinó de trànsit per a les ànimes que no havien perdut l’estat de gràcia però que, en morir, tenien pecats no greus pendents de penitència que els impedien d’assolir a la Glòria.

Dolorosos sentiments de les Santes Ànimes del Purgatori. Vic: Imp. Portavella, 1927

Nostra Senyora del Roser

2010-01-20T16:09:00.007+01:00

La devoció a la Mare de Déu del Roser prové de la celebració del Roser de maig, que tradicionalment se celebrava el primer diumenge d’aquet mes primaveral. El traspàs al mes d’octubre es deu a la vinculació que es va fer del triomf a la batalla de Lepant contra els otomans, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571, amb la intervenció de la Mare de Déu del Rosari. L’orde dominicana, veritable impulsora del culte del i amb el rosari, va veure impulsada aquesta forma de devoció gràcies a aquesta associació que van certificar, mitjançant decret, els papes Pius V i Gregori XIII. Entre el 1570 i el 1620 hi va haver arreu del món i en especial dels Països Catalans una extraordinària florida d’erecció de confraries del Roser, regides pel rector de la parròquia i dos priors i dues prioresses.

La devoció a la Mare de Déu del Roser ha estat tradicionalment celebrada pels dels habitants de l’antiga parròquia de Sant Julià de Vilamirosa. Hi ha constància que en època barroca es va afegir una segona nau, a l’església de factura romànica, per posar-hi un altar dedicat, precisament, a la Mare de Déu del Roser.

A mitjan dècada de 1980, la festa del Roser de Vilamirosa, va ser recuperada després d’un temps de no celebrar-se; mossèn Miquel Tresserres i veïns de la contrada es van animar a celebrar l’aplec que, aleshores, tenia inici el dissabte vespre, amb un foc de camp, xerinola i botifarrada, per continuar el diumenge amb la missa corresponent. Actualment, el primer diumenge d’octubre, encara es fa la trobada dels veïns de les masies i cases pairals de l’entorn i alguns manlleuencs per fer reviure, encara que només sigui un cop l’any, l’antiga parròquia i municipi de Vilamirosa.

A Nostra Senyora del Roser. Goigs. Vic: Imp. Portavella, 1926

Goigs de Nostra Senyora del Roser. Molts devots. Vic: Imp. Anglada [s.a.]
Goigs de Nostra Senyora del Roser. Manlleu: Gráficas Manlleu [s.a.]

Vegeu el cant dels goigs del Roser durant la Festa del Roser de Sant Julià de Vilamirosa celebrat l'octubre de 2008:

Sant Josep

2010-01-20T16:07:00.003+01:00

Sant Josep tenia altar propi al temple parroquial barroc anterior a la destrucció de 1936. Era el primer que hi havia, tocant al presbiteri. Va ser un dels primers altars en ser construïts a la segona meitat del segle XVIII i que havia estat pagat per subscripció popular, especialment pels fusters de la població i per aquelles i aquells que es deien Josefa o Josep.

Domènec Torrent explica que a Manlleu va ser especialment celebrada la diada del 19 de març de 1890 quan uns mesos abans s’havia declarat festa de precepte a tot l’estat espanyol i afirma que “todas las casas ostentaron durante el día colgaduras, y en muchas de ellas se construyeron altares con la efigie de San José, y por la noche se hicieron iluminaciones generales, y una lucida y concurridísima procesón, con más de 1.200 luces recorrió las calles de costumbre”. Era el patró dels fusters i el festejaven, juntament amb aquests, els i les qui portaven el seu nom.

Sant Josep comptava, amb església pròpia –pagada pel manlleuenc Josep Sanglas i Alsina- annexa al col·legi del Carme, al carrer de sant Domènec, i era, també, titular de la capella semipública de les Josefines, al carrer d’Enric Delaris. D’una i altra ara només en queda el record i algun vestigi testimonial. I a sant Josep era dedicat el patronat –el primer dels tres patronats- vinculat a les Escoles del Sagrat Cor de Jesús, ara La Salle, que durant les primeres dècades s’ocupava de l’ensenyament dominical i de les classes gratuïtes complementàries a l’activitat docent del centre.

Goigs del Gloriós Patriarca Sant Josep espòs de Maria. Vic: Imp. Anglada [s.a.]

Immaculada Concepció

2010-01-20T16:03:00.003+01:00

La festa de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu és una data celebrada, a Catalunya, des de fa segles. Tot i que aquest dogma no va ser aprovat oficialment per l’Església catòlica fins al 1854, l’antiguitat de la devoció a aquesta figura mariana és constatable en moltes i diverses manifestacions populars festives i artístiques. Per aquesta gran significació, la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció va ser molt festejat a les poblacions catalanes; així ho explica el manlleuenc Domènec Torrent i Garriga en referència a la seva població: “en 1855, con motivo de la declaración dogmática de la Inmaculada Concepción de María Santísima se celebraron en Manlleu grandes fiestas cívico-religiosas” i proclama que “quizás ninguna problación del llano [Plana de Vic] se distinguió en tan alto grado sobre el particular ”.

L’antiga devoció per la Immaculada Concepció és fàcilment verificable en la majoria de poblacions del nostre entorn. En diverses llindes de cases construïdes entre segles XVII i XIX es pot llegir, a manera de salutació, les paraules “Ave Maria Puríssima sens pecat concebuda” o una frase per l’estil, en català o castellà. Un exemple és la llinda d’una balconada del manlleuenc carrer de la Cavalleria que conté el text “Sois concebida sin pecado original” i que duu la data de 1853, precisament un any abans que l’Església proclamés el dogma de la Immaculada.

D’aquestes paraules situades a moltes llindes de l’entrada principal de les cases s’explica que la devoció popular va convertir el dogma en fórmula habitual de salutació: “Ave Maria Puríssima” –reduït sovint a un “A Maria!”-, al qual es responia amb un “sens pecat fou concebuda”, mostra de fins a quin punt era assumit per simple memorització un dogma difícil de comprendre.

Goigs a la Puríssima per cantar a la memòria de la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció. Vic: Imp. Anglada, [s.a.]

Mare de Déu de Palau

2010-01-20T15:58:00.005+01:00

L’ermita de Santa Maria de Palau està situada al nord del terme municipal de Gurb (Osona) i pertany a la parròquia de Sant Esteve de Granollers la Plana. Es troba en un punt entremig entre les poblacions de Manlleu, Vic i Sant Hipòlit de Voltregà i prop de l’antic camí ral que anava de Barcelona a Puigcerdà; precisament a uns centenars de metres de l’ermita es troba la “creu de mitjavia” que indicava que els viatgers es trobaven just a la meitat de distància en el recorregut de l’esmentat camí.

El nom de Palau d’una antiga vila rural, anomenada en els primitius documents de Palatio, indica, sens dubte, una antiga mansió senyorial que per la seva categoria va rebre el nom de palau. Sembla, per tant, que el lloc de Palau va ser una de les residències comtals del final del segle IX i principi del X”. Posteriorment va ser una pabordia formada per monjos del monestir de Ripoll que va tenir moments de gran importància i domini territorial que va anar perdent a partir del segle XIV fins extingir-se definitivament el 1835.

Actualment, l’església de Santa Maria de Palau és un edifici d’una sola nau, molt reformada. La marededéu de Palau, que es guarda en una masia propera, és una interessant imatge gòtica d’alabastre del segle XV en la qual la Mare de Déu és representada dempeus amb el nen Jesús al braç esquerre.

El primer diumenge de maig se celebra l’aplec de Palau. Antigament, la data establerta era la del quart diumenge de Quaresma . Fa uns anys que el jovent hi anava en gran nombre. La funció social d’aquesta trobada era evident. La Verge de Palau era invocada per les noies que cercaven marit. La corranda que es repetia indicava que eren de bon conformar:

“Mare de Déu de Palau,
doneu-me marit, si us plau;
sigui esguerrat i xacrós,
tan solament marit fos!”

Una altra versió de la mateixa oració adreçada a la Verge de l’ermita deia el següent:

“Marededéu de Palau,
doneu-me marit si us plau,
sigui lleig o coix,
mentre marit fos!”

És interessant constatar com els goigs més antics vinculen la Mare de Déu de Palau amb l’església de Sant Julià de Vilamirosa. Els més antics, del segle XVIII, tenen l’encant de la poesia popular. Els goigs impresos el 1909, que encara mantenen la vinculació amb Sant Julià de Vilamirosa, tenen els versos de les diferents estrofes pràcticament idèntics. En canvi, els que actualment es canten a l’aplec porten la vinculació parroquial a Sant Esteve de Granollers de la Plana –de qui depenen actualment.

Llahors de Nostra Senyora de Palaù de Sant Julià de Vilamirosa. Vic: Margarida Morera [s. XVIII]

Llahors de Nostra Senyora de Palau de Sant Julià de Vilamirosa. Vic: Imp. Anglada, 1909

Goigs en lloança de la Mare de Déu de Palau que es venera en la seva Capella de la Parròquia de Granollers de la Plana, Bisbat de Vic (lletra de mossèn Lluís Alemany i música de mossèn Josep Claveras)

Vegeu el cant d'aquests darrers goigs a l'aplec de 2009:

Sant Esteve de Granollers de la Plana

2010-01-20T15:57:00.007+01:00

L’església de Sant Esteve de Granollers de la Plana es troba dalt d’un turó en el terme municipal de Gurb. Tot i que les primeres referències documentals són medievals, s’ha pogut constatar per troballes arqueològiques que aquest lloc ja havia estat habitat per la tribu ibèrica dels ausetans. Com moltes de les esglésies dedicades a sant Esteve, és molt probable que s’hagués edificat, per primera vegada, en l’antiguitat tardana o època visigòtica.

El lloc de Granollers ja es troba documentat de l ‘any 949 i l’església i les seves funcions parroquials des del 960. El primer edifici va ser reformat i consagrat de nou el 1088.

Cap al segle XVII l’edifici va ser reformat de nou, amb la construcció d’un campanar de torre i la façana del mur de ponent; a finals del segle XIX es va afegir la capella del Santíssim.

El seu terme parroquial inclou, entre d’altres, les esglésies de Santa Maria de Palau, Santa Fe de Vilagelans (en terme municipal de Gurb) i Sant Julià de Vilamirosa (en terme municipal de Manlleu).

Com és habitual en els goigs dedicats a sant Esteve, aquests recorden la seva qualificació de protomàrtir.

Goigs de Sant Esteve, proromàrtir, patró de Granollers de la Plana. Vic: Tipografia Balmesiana [s.a.]

Sant Martí Sescorts

2010-01-20T15:55:00.004+01:00

L’església de Sant Martí Sescorts (terme municipal de Santa Maria de Corcó – L’Esquirol) apareix documentada l’any 934. L’edifici primitiu va ser destruït a mitjan segle XI però es va reconstruir i consagrar el 30 de març de 1068. Aleshores, ja va exercir les funcions parroquials que ha mantingut fins a l’actualitat, tot i la seva vinculació amb la canònica agustiniana manlleuenca durant el segle XII. L’edifici actual respon a la construcció del segle XI.

La gran devoció de Catalunya per sant Martí i,sobretot, la gran quantitat de parròquies dedicades a aquest Sant, es deu a la importació que en van fer els francs durant els primers anys de la conquesta esdevinguda després de la invasió sarraïna del segle VIII. Aleshores, era el patró dels soldats i dels cavallers catalans, entre d’altres agrupacions gremials, abans de ser-ho sant Jordi; també ho era del bestiar de ferradura i al voltant de la seva festa se celebraven diverses fires on predominava la transacció de bestiar, com el cas de Manlleu.

Goigs en honor de St. Martí bisbe, patró de la parròquia de Sant Martí Sescorts. Manlleu: Gráficas Manlleu [s.d.]

Mare de Déu de Sant Miquel de la Guàrdia

2010-01-20T15:53:00.007+01:00

L’església de Sant Miquel de la Guàrdia està situada a sudest de Manlleu en terme de Masies de Roda. Antigament estava en arran del camí que anava cap al nucli de Roda de Ter; pel seu topònim, i per la seva situació sobre un meandre del riu, és molt probable que hagués estat una torre de defensa i vigilància.

L’església és documentada des de l’any 1012, mentre que el lloc de la Guàrdia ho era des del 927 i abans del 1050 ja figurava com a parròquia, però aquesta condició la va deixar abans del 1330, ja que aquest any ja consta que no n’era. L’edifici actual es deu a una reforma de 1786.

L’església, tot i la seva dedicació a sant Miquel, tenia una imatge de la Mare de Déu de Gràcia feta d’alabastre. La nota històrica al revers dels goigs, feta per Joan Font i Rius, esmenta que tenia aproximadament un metre d’alçada, tenia l’Infant Jesús assegut al mig de la falda i duia una pinya a la mà dreta. Segons Font, “d’aquesta imatge de la Mare de Déu de Gràcia hom diu que l’any 1936 fou soterrada per tal de salvar-la del perill de destrucció. En desenterrar-la després, hom pogué comprovar que, dissortadament, l’alabastre s’havia descompost, i així s’ha perdut definitivament tan bella escultura”.

Goigs a la Mare de Déu de la Guàrdia que era venerada en l’església de Sant Miquel de la Guàrdia, sufragània de la Parròquia de Sant Pere de Roda de Ter. Bisbat de Vich. Barcelona: Imp. Vda. Guinart (Dibuix d’A. Batllori i Jofre)

Mare de Déu de la Gleva

2010-01-20T15:42:00.005+01:00

La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Gleva és molt antiga. Recull la Fulla Parroquial de Santa Maria que l’arxiu parroquial manlleuenc conservava una nota de l’any 1585 en què Bernat Serrabou de Manlleu feia “censal” (llista o inventari) dels ciris de la Gleva que els manlleuencs feien cremar davant la marededéu. Els manlleuencs, antigament, solien fer romiatge al santuari per la festivitat de sant Felip i sant Jaume, l’11 de maig.

De la devoció manlleuenca per la Mare de Déu de la Gleva en va restar testimoni en una capelleta situada al carrer de Vendrell, just la via que es va urbanitzar sobre l’antic camí que conduïa al santuari .La seva col•locació cal cercar-la en ple segle XIX ja que Domènec Torrent i Garriga l’esmenta el 1893 en el seu llibre ‘Manlleu, croquis para su historia’ en parlar del carrer però no es té constància del moment precís. L’important aiguat d’octubre de 1940 es va endur la imatge i els veïns la van trobar uns metres més avall; la van recollir i retornar a la seva fornícula. El carrer del Vendrell ja celebrava, a finals del segle XIX, la seva festa el dia 8 de setembre. Aquesta manifestació va ser especialment lluïda els primers anys de la dècada de 1920 quan un grup de pabordes i pabordesses es feia càrrec de l’organització.

De goigs dedicats a la Mare de Déu de la Gleva n’hi ha molts. Destaquen, per la seva referència a Manlleu, els que li van dedicar a la imatge d’aquesta advocació mariana venerada a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona on consta una estrofa que esmenta la vinculació de la Gleva i Manlleu.

Goigs a la prodigiosa y antigua imatge de Nostra Señora de la Gleva. Que se venera en la Iglesia Parroquial de S. Just, y S. Pastor